aNaN

Tancat

2009-03-16T11:28:00.002+01:00

Doncs això, feia dies que ho deia i finalment ho faig. No sé si és una cosa permanent o no, si d'aquí un temps continuaré amb aquest blog, en començaré un altre o simplement la meva vida bloggera acaba aquí. El què vull és que quan tingui un blog escrigui perquè en tinc ganes, i no perquè estic pensant, osti Alba, has d'actualitzar el blog...

Així doncs que.... fins aviat! :) I bones vacances!!

Si tots ho fem...

2009-03-10T14:57:00.002+01:00

Ara mateix estava pensant que volia actualitzar el blog però que no sabia gaire què escriure-hi, i mira, un dels jefes m'acaba de donar-me el nou post en safata...

Ens ha enviat aquest mail:

Òscar del Pozo Triscon, actualment enginyer de Google a Irlanda, i antic col·laborador de Softcatalà, ens va fer saber la importància de tenir el navegador configurat en català, durant la celebració del 10è aniversari de Softcatalà.
Va explicar que l'any passat a Google van engegar una iniciativa per oferir els seus productes més populars en les 40 llengües més parlades a internet; el català va entrar-hi però molt just. Un dels criteris que fan servir per a Google per saber quin és l'idioma preferit dels usuaris és l'idioma configurat al navegador.
Per tant, la conclusió és simple: si volem comptar a internet, una de les coses que podem fer i que són 5 minuts és assegurar que l'idioma predeterminat del navegador és el català. Compte, es pot tenir els menús en català i no tenir el català com a llengua predeterminada del navegador!
Per assegurar-vos que teniu el català com a llengua predeterminada del navegador cal fer: l- si feu servir l'Internet Explorer:
eines > opcions d'Internet > idiomes > afegir > català Un cop fet això cal posar el català a dalt de tot amb el botó corresponent.
- si feu servir el Firefox versió 3.0.X: edita > preferències > continguts > llengües > afegir > català
-si teniu la versió 2.X del Firefox: eines > opcions > avançat > llengües > afegir > català [ca] també cal fer-la pujarfins que sigui a dalt de tot.
-Si teniu el nou Chrome de Google:
"Personalitza i controla" > opcions > Intermedi > Canvia la configuració de tipus de lletra i idioma > Idioma > Afegeix
(seleccioneu català i poseu-lo en la primera posició si teniu més d'un idioma configurat)
Ep! Ho feu córrer? Gràcies!

Doncs això.... a fer-li cas!!!

Vam quedar ben centrifugats...

2009-03-03T16:32:00.000+01:00

Quan les situacions canvien...

2009-02-26T22:22:00.002+01:00

Avui em recordava de quan era més petita i tornava de colònies amb l'esplai: després d'una setmana de conviure amb els amics i passar bones estones, l'estómac se'm feia petit pensant que ja no reviuria més aquells moments. Em recordo que mentre feiem el camí cap a l'estació de Vic sempre pensava que m'hauria agradat poder parar el temps, o fins i tot tornar enrera. És clar que la nostàlgia et durava dos dies, i passat aquest temps el què et quedava era un bon gust a la boca d'haver passat uns dies genials, i els records i anècdotes que revius cada cop que en parles amb la gent.

El temps passa, però moltes vegades, sensacions que ja hem tingut quan erem més petits es repeteixen, tot i que en situacions molt diferents. Aquests dies han estat com una mica la tornada d'unes colònies d'esplai. Però finalment he aconseguit poder-les recordar amb un somriure a la boca, i saber que simplement no s'han acabat, sinó que tant sols ha canviat l'etapa; com quan de "nen" passaves a monitor...

All I need

2009-02-18T13:34:00.002+01:00

I'm the next act

waiting in the wings

I'm an animal

Trapped in your hot car

I am all the days

that you choose to ignore

You are all I need

I'm in the middle of your picture

Lying in the reeds

I am a moth

who just wants to share your light

I'm just an insect

trying to get out of the night

I only stick with you

because there are no others

You are all I need

I'm in the middle of your picture

Lying in the reeds

It's all wrong

It's all right

It's all wrong

Un escrit per no tenir-lo en compte... esteu avisats

2009-02-12T20:41:00.002+01:00

Un dia d'aquells, que vull escriure, però quan tinc la parrafada, la torno a borrar...

Ja fa uns dies que em passa, que tinc el blog mig abandonat, i fins i tot he pensat en deixar-lo enrera, tancar-lo per dir-ho d'alguna manera; però és que la veritat és que també m'agrada tenir aquest espai per mi i per escriure el què em vingui de gust. De fet, és per això que me'l vaig fer.

Sé que de tant en tant, algú treu el cap per a veure si he escrit algo, més d'un del poble, de fet, m'ha dit: Alba, que se't en va la pinça escrivint!! jejeje, però noi, és el què té posar-se davant la pantalla quan estic sola, amb una cerveseta al costat i deixar que els dits vagin fent la seva, formant paraules, que potser al final quan me les llegeixo penso,... mare meva!!

I de fet... paro perquè se m'està anant l'olla. Tenia ganes de penjar alguna foto, i finalment m'he decidit per aquesta;

És la rosa alba, suposo perquè és blanca. Però m'ha agradat moltíssim.

Moltes vegades m'he preguntat com les flors poden arribar a ser tant perfectes, i l'altre dia mirant el blog de la Marta, vaig veure que no era l'única que m'ho preguntava. :)

Cap de setmana a la neu!

2009-02-08T17:18:00.003+01:00

Aquest any el tió es va portar molt bé i ens van regalar el llibre de 100 anys d'esquí català. El llibre està bé, hi ha fotos molt interessants, però lo millor són els 10 forfaits d'esquí alpí que et regalen i els 5 d'esquí de fons. Així doncs, que aquest any amb la crisi ens pensàvem que no aniriem gaire a esquiar,.. i farem tot el contrari!

Hem començat a gastar els forfaits de regal que teniem, i aquest cap de setmana el teniem planejat per anar a Baqueira. Que clar, amb els 40 i pico euros que val el forfait, no és una estació que visitem gaire sovint, per no dir que no hi hem anat mai.

Doncs això, teniem el cap de setmana planejat des de fa temps, i divendres a les 6 de la tarda ja començavem a pujar cap amunt, amb els cotxes ben carregats i amb moltes ganes de tenir els esquís i els snows als peus durant moltes hores....

Vam arribar a Boldís a les 10 de la nit, i ja ens donava la benvinguda una fina capa de neu per tot el poble, molt bonic, tot s'ha de dir.

Vam fer el foc, carn a la brasa i uns quants gotets de vi. I cap a dormir, que l'endemà teniem molt per fer....

L'endemà, però, ens vam despertar a les 7, i veient la nevada que queia vam decidir quedar-nos al llit, que dins el sac s'hi estava de conya! Ens vam llevar a quarts de 10 i finalment vam decidir que aniriem a Tavascan, on també teniem un forfait gratis, i així ens treiem el mono de neu.

Vam arribar a Tavascan després d'un viatge una mica accidentat,... ja som experts posant cadenes!!

I només arribar a les pistes,... molt bé Alba!! m'havia deixat les claus del porta esquís a la casa! Sort que teniem un snow de sobres i que vam trobar a un amic de la meva germana que era monitor de Tavascan i ens va treure un altre snow sense pagar lloguer... :)

Entre pitus i flautes, ens ficavem a esquiar a les 2 del migdia. Això sí, només amb la primera baixada ja va valer la pena haver arribat a l'estació! Em sembla que per molts de nosaltres, era la primera vegada que esquiavem amb una neu tant bona!

Feia fred, nevava i feia vent, però vam disfrutar com nens petits fent fora pistes!! (alguns més que d'altres, jejejeje).

Després d'esquiar 2 hores i mitja, ens van avisar que tancaven l'estació. O sigui que a menjar l'entrepà al refugi i cap avall que fa baixada, altre cop posant cadenes...

I avui, doncs ens hem llevat encara amb més neu que ahir, i no hem pogut ni anar a Baqueira (port de la Bonaigua tancat), ni a Tavascan (tancat) ni a Portainé (tancat). Hem acabat fent unes braves a Sort sota el solet i tornant cap casa ben d'hora...

Baqueira queda pendent... però amb el temps que ens està fent aquest hivern,... vés a saber quan hi podrem anar!!

Per cert, amb tot el què ens ha passat aquest cap de setmana, la mala llet de l'altre dia se m'ha passat gairebé del tot!! :)

Sorprenent

2009-02-05T16:28:00.003+01:00

De vegades m'agradaria saber ser més egoista, o tant sols per uns moments. Poder tenir morro i no sentir cap mena de remordiment...

Avui més val que calli, i que vagi a fer MOLT esport...

Paisatge enblanquinat

2009-01-07T12:23:00.006+01:00

El dia de la cavalcada a la nit la meva germana ens deia que era una tonteria, que el dia de reis no nevaria... doncs noi, no la va encertar! Ahir a la tarda s'hi va posar amb ganes i avui els nens de bastants pobles, a part dels regals, també hauran pogut disfrutar i jugar una bona estona amb la neu...

Sort que els reis ja havien passat,... sinó potser no haurien acabat de pujar l'escala :D.

Fa un any...

2009-01-04T09:32:00.002+01:00

Primer de tot, molt bon any 2009 a tots! Espero que la revetlla hagi anat molt bé per tothom i que no hagi sigut tant accidentada com la del nostra cas, bé, no la revetlla en si, sinó lo accidentats que hem quedat després! jejeje, res greu, però em sembla que com em deia la Marta després de festa major començaré a pensar que les festes a Sta. Eugènia no són "festes" sinó "guerres" perquè ens deixen destrossats!

Bé, desitjat el bon any... avui fa justament un any que marxavem cap a Cranfield amb en Nogué. Cada cop em fa més "por" adonar-me de lo ràpid que passa el temps,... Hi ha tantes coses que semblen molt recents i que quan t'hi pares a pensar t'adones que fa temps que han passat!

Em recordo de quan vam arribar a Milton Keynes, plovent, tot ple de boira, carregats amb les maletes,... vam entrar a la casa, tot era moqueta, no enteniem gaire el què ens deien, jo, que a la que ens quedavem sols només tenia ganes de plorera, que vam anar al súper i ho trobavem caríssim, sopant al pizza hut, aquella ciutat que només hi havien botigues.... buff! sé que pensava: i ens hem d'estar 3 mesos aquí!!!

I ara, els tres mesos van passar volant! Vam conèixer persones que ara són importants per nosaltres, la casa amb moqueta tenia el seu encant, vam aconseguir minimament entendre el què ens deia la gent, i sinó teniem a l'Stuart que ens n'ensenyava :), de súper en vam trobar de més baratos i al pizza hut no hi vam tornar mai més!!

Osti, que gran és la diferència entre la primera impressió que tens d'un lloc i els records que tens quan ja no hi ets!!

Feliç 2009!

(avui tocava una mica de filosofada, que ara ja feia dies que no en deixava anar cap...)

Bon Nadal!!

2008-12-21T19:48:00.004+01:00

Buscant per internet una postaleta per desitjar-vos unes Bones Festes, he trobat aquesta, que m'ha fet molt al pes.... doncs això:

MOLT BON NADAL I BON ANY 2009 PER TOTS!!!

Anuncis que ens costa d'entendre... (o almenys a mi!)

2008-12-10T16:47:00.002+01:00

L'altre dia estavem a casa discutint sobre l'anunci de la Marató de TV3 aquest any. I noi, no sé si és que a casa meva som una mica catetos, pero no l'haviem entès gaire.

Així que l'endemà jo per un cantó, i la meva germana per l'altre vam buscar informació. Bé, la que va trobar la meva germana m'agrada més... així que per si també us ha passat com a casa meva, aquí el teniu:

Una història verídica i desconeguda pel gran públic és l'eix sobre el qual es vertebra l'anunci de "La Marató" d'aquest any, que té de lema "Sempre reps més del que dónes". Els protagonistes en són Winston Churchill i Alexander Fleming. A l'edat de 12 anys, un nen s'ofegava en un llac quan un granger i el seu fill el van salvar. El pare del nen, a punt de morir, es va revelar com una persona rica, i va voler agrair aquell fet als grangers pagant l'educació del fill. El nen, uns anys més tard, es va graduar en Medicina. Els dos joves van perdre el contacte, fins que el fill ric, Churchill, ja convertit en primer ministre, va tenir un problema de salut i va anar d'urgència a l'hospital, on li van subministrar un medicament nou, l'únic que el podia salvar. Es tractava de la penicil·lina. El seu descobridor: Alexander Fleming, el fill del granger.

Visites no gaire agradables

2008-11-12T13:20:00.003+01:00

Aquest és el cartellet que em vaig trobar ahir al matí on jo m'esperava trobar el meu cotxe... I és que ahir va ser un d'aquells dies que al vespre vaig donar gràcies que s'hagués acabat.

Lo del cotxe, doncs m'he cagat amb la polícia municipal de Girona no sé quantes vegades, i amb el què m'ha costat la brometa la rallada que tinc a la porta del darrera del cotxe m'acompanyarà com mínim un mes més, ja que el pressupost que hi tenia destinat s'ha esfumat. De totes maneres haig de reconèixer que la culpa és només meva, ja que mai no es pot dir... va, segur que la grua no passa per aquí, i menys si és zona de càrrega i descàrrega i s'acosten les festes de Nadal.

A mi avui ja se m'ha passat l'emprenyada, però només d'arribar al despatx un amic m'ha dit que es veu que els del dipòsit de vehicles de Girona han agafat carinyo a la gent del LEQUIA, i que ell els ha hagut d'anar a fer una visita aquest matí... Esperem que ja s'hagin quedat a gust i que no vulguin gaires més visites dels lequians, que ja sabem que el sou dels becaris no dóna per gaire...

El porexpan es recicla??

2008-10-17T09:43:00.004+02:00

La setmana que ve comencem la recollida porta a porta a Sta. Eugènia. Ahir l'Ajuntament va organitzar una xerrada sobre el reciclatge al teatre del poble, i per assegurar que hi anés gent van passar unes butlletes a cada casa que havies d'omplir i portar-les a l'acte si volies recollir el teu pack de compost, que bàsicament consisteix en un cubell per a la matèria orgànica, unes quantes bosses també per la matèria orgànica i un imant molt xulo per saber quin tipus de residus es recullen cada dia.
Doncs bé, nosaltres anavem a buscar el nostre cubell pel piset, i dos més per encarrec dels meus pares i la veïna :). A part, també m'havien encarregat una pregunta: Alba, demana on hem de tirar el porexpan!!!
Perquè clar, se suposa que si he estudiat ambientals, doncs que haig de saber PERFECTAMENT on va cada cosa,... i bé, no és el meu cas, perquè jo sempre havia dit que el porexpan anava al rebuig.
Després de tanta insistència, sobretot per part de ma mare, ahir ho vaig demanar a la xerrada, i un del poble em va dir,... ja saps davant del dubte, al contenidor de rebuig. Però osti, no em vaig quedar satisfeta amb la resposta.
Així que he mirat a la web que aquest estiu ens van anunciar tant per TV3, Aquí reciclem, i ho he trobat. EL POREXPAN ES RECICLA, i l'hem de tirar al contenidor d'envasos/paper.
Si és veritat, cada dia s'aprenen coses noves! :)

Divendres

2008-10-06T15:08:00.003+02:00

Esperem que el divendres sigui Un buen día...

Nervis

2008-10-03T09:26:00.003+02:00

Aquests dies penso molt sovint en el primer congrés internacional que vaig anar, a Escòcia. Encara em recordo lo nervioses que estavem amb la Carla, però més per sortir de Girona i veure treballs de gent nova que no pas pel congrés en si,... i la diferència dels nervis de l'Anna que tenia una presentació. Sé que vam arribar a la plenària del primer dia i em vaig espantar de tanta gent que hi havia... i l'Anna havia de parlar allà davant?

El dia que va fer la presentació em recordo de dir-li: tranquil·la, ja veuràs com tot sortirà bé, estarem a davant teu per donar-te ànims... i bé, tot va anar de conya. Sé que quan va acabar vaig pensar... osti, jo no vull estar en aquesta situació... Doncs ara m'ha tocat.

La setmana que ve tinc la primera presentació "oficial" en anglès, i els nervis ja m'han començat a dir: Hola!! estem aquí eh! No és que estigui nerviosa tota l'hora, però si que hi ha moments que el nus de la meva panxa es comença a fer gran i gran, i llavors em quedo empanada, sense dir res i com si tot el què passés al meu voltant fos com un somni.

Aix no sé, jo de veritat és que pagaria perquè algú ho fes. Sé que quan hagi passat segurament estaré contenta, i pensaré no n'hi havia per tant,... però ara mateix, cap d'aquests arguments em serveix...

De moment, Flors de Bach, valerianes, res de cafè, esport,... algun consell més??

Trobar les diferències

2008-09-24T09:03:00.004+02:00

No vull semblar egocèntrica, però avui l'ocasió s'ho val...

Es tracta de trobar LA diferència... (i no són les ulleres, jejeje).

Ahir a les 19:00h

Avui a les 09:00h

Ressaca de festa major.... que encara s'arrossega

2008-09-19T13:26:00.010+02:00

Avui que tinc una mica de temps, o me'l trec de la butxaca, aprofito per escriure, que fa massa temps que no actualitzo el blog. I és que amb la Festa Major del poble entremig.... doncs que m'han calgut bastants dies per recuperar-me. I és que el resultat després de tres dies de festa, en el meu cas (és clar) ha estat:

-Antibiòtic durant una setmana

-Genoll i turmell amb blau + crosta.

-Tall al dit amb el ganivet del pa.

-Càmera de fotos inservible, bàsicament perquè ha deixat de tirar fotos.

Alguns potser pensareu que amb aquests resultats la festa major no val la pena disfrutar-la, però és que això és lo bo, les coses dolentes que han passat han quedat minimitzades al més mínim detall, ja que van ser tres dies de putissima mare!!

A part, també vam tenir la visita de dos dels habitants d'11, Adelphi Street, i això encara va contribuir més a que fos una festa major especial. Ells, van disfrutar tant com nosaltres i no sé perquè, diria que no serà l'última vegada que els veurem pel poble en aquestes dates...

Jutgeu-ho vosaltres mateixos amb les fotos. :)

Seguint amb la mateixa tònica

2008-08-30T11:39:00.002+02:00

Fa dies que estic mandrosa d'escriure al blog. Em venen coses al cap però és allò que les comences a escriure, les borres, hi tornes i finalment ho borres tot i no publiques res. Doncs això, vaig tirant de videos, poemes i cartells de festa major,... :).

I bé, doncs seguint amb la mateixa tònica, com que no vaig poder penjar el video aquell de Sidonie que vaig gravar al Pop Arb, he buscat pel youtube, i clar, com era de preveure Sidonie deu acabar cada concert fent la cançó Todo lo que nos gusta acústicament i entremig del públic. Doncs això n'he triat un on encara la qualitat del so encara és prou bona!

Esperant la Festa Major

2008-08-26T13:21:00.001+02:00

Muere lentamente

2008-08-19T12:59:00.000+02:00

Muere lentamente quien se transforma en esclavo del hábito, repitiendo todos los días los mismos trayectos, quien no cambia de marca, no arriesga vestir un color nuevo y no le habla a quien no conoce.
Muere lentamente quien evita una pasión, quien prefiere el negro sobre blanco y los puntos sobre las "íes" a un remolino de emociones, justamente las que rescatan el brillo de los ojos, sonrisas de los bostezos, corazones a los tropiezos y sentimientos.
Muere lentamente quien no voltea la mesa cuando está infeliz en el trabajo, quien no arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño, quien no se permite por lo menos una vez en la vida, huir de los consejos sensatos.
Muere lentamente quien no viaja, quien no lee, quien no oye música, quien no encuentra gracia en sí mismo.
Muere lentamente quien destruye su amor propio, quien no se deja ayudar.
Muere lentamente, quien pasa los días quejándose de su mala suerte o de la lluvia incesante.
Muere lentamente, quien abandona un proyecto antes de iniciarlo, no preguntando de un asunto que desconoce o no respondiendo cuando le indagan sobre algo que sabe.
Evitemos la muerte en suaves cuotas, recordando siempre que estar vivo exige un esfuerzo mucho mayor que el simple hecho de respirar.
Solamente la ardiente paciencia hará que conquistemos una espléndida felicidad.

Pablo Neruda

Caps de setmana d'estiu

2008-08-12T11:43:00.002+02:00

Com m'agraden els caps de setmana d'estiu! Realment sembla que tinguin moltes més hores que els caps de setmana d'hivern, quan estàs tancat a casa sense fer res... tant sols esperar que arribi dilluns. En canvi a l'estiu, cada cap de setmana és com unes mini-vacances. Aquest dissabte vam anar a concert a Manlleu, on tocaven els Pepper Pots. Molt bons, per cert. Els nois, van estar molt contents (si mireu el video entendreu el perquè), i jo, bé, doncs m'ho vaig passar de conya ballant al ritme de la seva música, feia massa temps que no ballava Phoenix City,...

----....----....

2008-08-08T12:00:00.003+02:00

El món gira, i no sempre és bo situar els peus a terra. Si bellugo els peus, si camino, si ballo, si corro, aquesta realitat gira i canvia sota la seva influència... el què no aconsegueixo veure amb els ulls, apareix sota el poder del meu peu descalç.
En el món a l'inrevés, els valors són els de la Nit, els de la Lluna...

No és de collita pròpia,... però m'encanta.

Pors

2008-08-06T13:49:00.002+02:00

Prova superada! Hem aconseguit fer Cavalls del Vent, amb un bon nivell i sense acabar amb gaires butllofes als peus! :) Fins i tot, havent acabat la ruta, durant la setmana següent vam aprofitar per fer algunes excursions al Llac de Certascan i al Mont Roig. Això sí, en aquesta última diria que he donat raons suficients al meu cosí perquè no vulgui tornar (o almenys estar una temporada) a venir en mi a la muntanya. I és que aquests dies he pogut confirmar un altre cop que tinc por de tot: neu, altures, vaques, pluja, tarteres... Com em va dir l'Albert, la por és bona, però fins a un punt, perquè t'ajuda a ser prudent. Però és que en el meu cas, em paralitza i em bloqueja... O sigui que m'he posat al cap d'intentar superar alguna de les meves pors... a veure si ho aconsegueixo... De moment aquests dies entre la Laia, l'Albert i en Nogué m'han "obligat" no sé quants cops a passar sola pel mig de vaques... per alguna cosa es comença?!

Tret de sortida als festivals

2008-07-04T17:44:00.005+02:00

Tinc un escrit preparat des de fa dies, però és que hi vull ajuntar un video i res de res, que no se'm carrega, o sigui que per no deixar el blog mort durant més temps, penjo l'escrit i el video quedarà pendent!! Aquí va:

Feia dies que volia escriure, però noi, aquesta setmana no he tingut temps fins ara, qua ja he acabat de la uni i classes particulars,... i per fi puc dir que comença el cap de setmana!

El cap de setmana passat vam estar al Pop Arb, i per aquest motiu us he penjat el video d'aquesta entrada. Un dels grups que van tocar van ser els Sidonie, i al final del concert ens van regalar un tema acústic; bàsicament van baixar de l'escenari, es van barrejar amb el públic, van fer callar i seure a tothom i van començar a tocar... genial! I sí...

Todo lo que nos gusta, nos va a matar mañana;

pero es mejor reinar en el infierno que servir en el cielo!

(i aquí hi anava el video...)

Habitants nocturns al poble

2008-06-20T09:36:00.003+02:00

Per fi ha començat l'estiu, i la caloreta! :)

Ara és quan agraeixes viure a la Plana, perquè les nits són fresquetes i dóna gust estar prenent la fresca a fora.

Ahir, precisament, vam estar fent reunió de Karpes, de fet, com cada dijous; i després vam aprofitar per fer unes cervesetes amb els amics. Després baixant caminant cap a casa, quan erem al carrer del call vaig veure que algo es movia davant nostre... òstia puta! però si és un toixó!

Primer vam pensar que debia ser algun friki que el tenia com a animal domèstic, però no, el toixó va començar a correr (tampoc amb gaire pressa, perquè toixonet ho estava...), i de tant en tant s'anava girant per si encara el perseguiem. I bé, finalment va desaparèixer anant cap a la Font del Rossinyol.

He estat mirant, i he vist que els toixons són animals nocturns, que no acostumen a sortir quan hi ha llum del dia,... i amb això he entès perquè ha triat estar-se a Santa Eugènia! :) Algun dia ens el trobarem entrant pel Xirri amb alguna de les nostres festes...

Pròxim objectiu

2008-06-10T19:41:00.003+02:00

I aquest és bàsicament el nostre proper objectiu. Feia molt de temps que en tenia ganes, però sempre amb alguna excusa o altra no ho acabava fent, però sí, finalment aquest estiu farem una travessa d'uns quants dies: Cavalls del Vent.

Segurament hi haurà moments em que em cagaré amb mi mateixa per haver decidit per propi peu de passar-me cinc dies caminant unes 5-6 hores (ja veurem si seran més!) diàries. Però les ganes hi són, i l'entusiasme també, o sigui que em sembla que ho superarem.

Data marcada: del 23 al 27 de Juliol.

Mentrestant, fer alguna excursioneta perquè les cames es comencin a acostumar,... tot i que amb la pluja que no deixa de caure ho tenim una mica difícil.

Algú té algun consell??

Mishima

2008-05-23T11:00:00.002+02:00

Aquest tampoc serà un escrit profund, com alguns de vosaltres heu demanat, o si, depèn com es miri.

Ahir vam anar a concert de Mishima, organitzat per Ominium Cultural, a Vic. No hi anava gaire emocionada, perquè sí que havia escoltat les seves cançons i n'hi havia que m'agradaven, però en general no acabava de trobar res que m'acabés d'enganxar en la seva música. A més, jo m'esperava un concert a peu dret amb bastanta gent, i quan vaig arribar i vaig veure només cadires i tothom assegut, doncs encara em va fer més mandra.

Però weno, ja hi erem, o sigui que em tocava aguantar i al final...., amb la seva manera d'apropar-se al públic, els seus comentaris i equivocacions, van fer que els hi comencés a trobar alguna cosa més,... i em sembla que me'ls escoltaré.

El món dels blogs, fotologs i racons

2008-05-12T19:11:00.004+02:00

Avui fa exactament un mes que tornem a estar per terres catalanes, i noi, això del blog ho tinc ben deixat de banda. No per falta de ganes, sinó per falta de temps. No arribo enlloc. Per una part és cosa bona, però necessito tenir un dia de descans, i em sembla que en tinc per molt de temps!! Però weno, no és qüestió de queixar-nos, que no és lo pitjor del món.

Aquí ha arribat la pluja, benvinguda sigui, però dic jo, no es podia haver posat a ploure uns mesos abans i poder gaudir d'ara d'un solet ben guapo?¿?¿? No em canso de dir, que la pluja m'està perseguint!! Però tampoc no em queixaré, perquè bona falta ens fa l'aigua!

M'estic enrollant com una persiana, però el què jo volia venir a dir avui, és que fa uns dies vaig rebre el mail d'una amiga que tenia un fotolog,... l'enganxo tal com me'l va enviar:

No envio mai mails a tothom qui conec. Però m'acaba de passar una cosa increďble relacionada amb la xarxa! Aquesta tarda em disposava a penjar al fotolog de la casa on vivim ara una foto nova de les coses que en van passant quan, per sorpresa meva:
This Fotolog account has been deactivated by the Fotolog administrators.

Rumiant, rumiant...i, parlant-ne amb una amiga sàvia, m'ha fet veure que la gent de Fotolog ha decidit tancar el fotolog per la meva darrera actualització. Vaig posar una composició collage de dues obres artístiques dels germans Bernet. La temàtica de la pintura i la fotografia era Nu i Vi. A la foto es veia el cos d'una dona i una ampolla de vi amb raïm ...dues propostes artístiques d'opinió. De fet el post explicava que crear és opiniar i explicar la realitat segons tu la veus. Però resulta que les normes de Fotolog diuen que:
'tampoco podrá exhibir contenidos que muestren personas al desnudo'

JO, que sóc innocent vaig entendre que fotolog protegia els seus membres de la pornografia i de les imatges obscenes, MAI MAI MAI hagués pensat que encara es pogués censurar res per penjar-hi dues peces artístiques (combinació de pintura i fotografia).

Al meu fotolog hi tinc adherits només els meus amics. I, segurament la gent que hi passi siguin també amics. No crec que s'hagi de protegir ningú del cos de la dona. Si d'un mal ús, ofensiu o vulgar però mai de dues peces artístiques.

Les normes diuen:'No utilizar el Sitio para exhibir ningún contenido obsceno, vulgar, ofensivo o dańoso en si mismo, ni tampoco podrá exhibir contenidos que muestren personas al desnudo o que sean injustificadamente violentos, sexualmente explícitos, difamatorios, injuriosos [...]'

Es a dir, no tinc conciència d'haver incomplert les normes, tot i que és evident que es mostrava una 'persona al desnudo' però em sembla increďble comparar un quadre de la Carme Bernet i una fotografia de l'Isidre Bernet amb violència o continguts sexualment explícits o difamatòris. Què passa amb l'apologia de les drogues que se solen fer en molts dels fotologs? Què passa amb milions d'imatges infinitament més ofensives que un quadre? Allò és censurable mai mai un quadre!

PER TANT, NOTIFICO, QUE, MOLT A PESAR MEU, WWW.FOTOLOG.COM/CA_LA_JOANA. HA ESTAT TANCAT PER CENSURA DELS SEUS ADMINISTRADORS.

Feu el que us sembli amb els vostres fotologs, però no és just que un espai aparentment lliure censuri i clausuri, sense notificació prèvia, un espai lliure d'expressió, amb uns criteris si més no dubtosos.

Bé, la solució l'hem trobat amb el nostre amic Sanyé, l'autor de la pàgina web de la colla, de la que TOTS n'estem molt orgullosos. Doncs ens ha creat els racons,... on no tenim cap mena de censura i podem expressar realment el què volem i ens dóna la gana. N'hi uns quants i tothom qui vulgui estar convidat a obrir-se el seu propi racó, en comptes de fotolog o blog, o si vol paral·lelament (com serà el meu cas).

Els racons els podeu trobar a: val la pena visitar-los, aquí al meu blog.

Jo crec que d'aquí un temps la gent no demanarà si tens un blog o fotolog, sinó... tens un racó?!

Tornant... de mica en mica

2008-04-16T14:00:00.003+02:00

Vaig prometre que escriuria abans de marxar de terres angleses, i res de res,... ja torno a ser a terres catalanes, i altre cop torno a estar com a la tornada d'Holanda. No pots dir que estàs malament, ni que no tenies ganes de tornar, ni que enyores tot el què has viscut durant aquests 3 mesos,... és una sensació que t'envolta que no pots definir amb una frase o amb poques paraules. Et sents estrany i descol.locat, a les nits em costa dormir, i als matins no hi ha qui s'aixequi, i durant el dia, tot sembla està envoltat com d'una boira, com si no fos real, i et sents com una mica perdut i desconcertat.

Veus que tornaràs a agafar una rutina, i et fa mandra, però alhora en tens ganes, perquè aquests dies realment és com si no sapigués on sóc. Una sensació molt estranya, però suposo que normal.

Esperem que en pocs dies es passi...

Queen

2008-04-04T09:52:00.003+02:00

Qui m'hauria dit a mi, quan fa un any vaig tirar aquesta foto a Londres, que al cap d'un any i un mes (justos!!) hauria acabat una estada de tres mesos a Cranfield i que hauria anat a veure el musical de Queen al West End?!

Doncs sí, ahir va ser el meu últim dia a la universitat, una mica raro, però són anglesos, no els hi podem demanar més... I a la tarda, cap a Londres al teatre!

Va ser genial, i espectacular!! Havia anat a veure algun musical, però cap tant espectacular com aquest! Les instal.lacions, llums i tots els efectes són guapíssims! I ja no dic quan els actors es posen a cantar i a ballar... buff! Llavors és quen m'imagino a mi mateixa estant a dalt de l'escenari i formant part del grup.... tot i que llavors ho penso bé, i en fi, ja sóc feliç amb la meva planta pilot!! jejeje.

I avui, avió i cap al Nord! Una setmaneta de vacances ben merescudes!

No vull dir que aquest és el meu últim escrit des de Milton Keynes, perquè espero la setmana que ve, abans de tornar a casa, fer algun altre escrit!!

We will rock you!!!

Últims dies

2008-03-28T19:37:00.003+01:00

Ahir em van picar el crostó... a veure quan actualitzes el blog! Que fa massa dies... I és que això ja s'acaba. La setmana que ve és la nostra última setmana a Milton Keynes, després una setmaneta de vacances i tornar cap a terres catalanes!!

Em recorda tant a quan vaig haver de marxar de Utrecht. I de fet, em pensava que no em tornaria a sentir així... però sí: per una banda tens ganes de tornar per veure tots els amics, i la família (i sobretot el sol!!!), però per l'altra,... ostres! estem molt bé aquí dalt!! I fa pena deixar a la gent que has conegut i amb qui convius... es farà molt estrany!

La sort és que aquests dies vaig enfeinada, i hem tingut moltes visites, o sigui que gaire temps per pensar no tinc...

Però bé, no ens posem tristos i acabem de disfrutar els últims dies!!

I tinc moltes coses per explicar, però poca disposició per escriure (això és cosa del conyac francès d'ahir al vespre...), així que us deixo amb una foto de Gales, on vam estar per setmana santa i així vaig poder fer-me passar una mica el mono de veure muntanyes!!

What do you think about the life after the death?

2008-03-12T23:21:00.004+01:00

Mai no he sigut una persona d'anar a missa, ni els meus pares m'hi han educat ni la gent que ha intentat parlar-me sobre Déu han aconseguit que m'interesses per aquest tema.

La veritat és que fins fa uns anys encara anava a Missa del Gall per Nadal, i ho feia pels meus avis, però des del dia que el meu avi em va dir que li feia ràbia/gràcia que tothom que no anava mai a missa hi anés només aquell dia, doncs, a partir d'aquell any vaig deixar d'anar-hi. És millor anar a fer la birra amb les germanes i la cosina i xerrar una bona estona abans de cagar el tió.

Però bé, no venia a dir això.

Fa unes setmanes vaig conèixer una noia a la parada del bus. Com ja us he dit, els busos aquí de puntuals no en són gaire, o sigui que vam començar a parlar sobre quants dies el bus havia vingut tard o no s'havia presentat. Després de parlar una estona, de demanar-me d'on era, què feia a Cranfield i on vivia, em va demanar el telèfon. Jo li vaig donar, innocent de mi, vaig pensar que era per si algun dia se li escapava el bus o alguna cosa així...

La seva següent pregunta va ser: i tu què fas els diumenges?

Osti, vaig pensar, potser no té gaires amics aquí (fa 5 mesos que ha arribat a Milton Keynes), i potser té ganes de conèixer gent... Li deixo anar que clar, com que només estaré per aquí durant tres mesos, doncs que els caps de setmana aprofitem per visitar coses, i que anem bastant sovint a Londres.

Jo vaig a missa, em diu.

D'acord. I aquí s'acaba la conversa.

Dilluns me la vaig tornar a trobar, després de més d'una setmana de no veure-la. Vam estar parlant altre cop de com ens anaven els projectes i si estavem contentes o no amb el què feiem. Fins aquí bé. Arriba l'autobus (aquest cop puntual!!), i la noia s'asseu al meu costat.

Quan fa 5 minuts que anem amb bus, veig que comença a remanar el bolso i que en treu com una postal. Mira, penso, et vol ensenyar algun lloc que ha visitat....

Però no! És el flyer de l'església on va els diumenges. M'explica que la missa és els diumenges a les 10, i que si visc a Milton Keynes hi ha un servei d'autobus per anar-hi.

I seguidament, la pregunta del milió: What do you think about the life after the death?

Em quedo a quadres, feia molt de temps que ningú m'intentava menjar la bola amb aquest tema, i quan t'ho expliquen amb català i castellà ja és fàcil desconnectar... doncs imagineu-vos amb anglès. Em va fotre un rotllo d'almenys un quart d'hora, i jo anar aguantant el tipus... i pensant: Vull arribar a casa!!!!!

Ella acaba el rollo i em torna a demanar l'opinió. Li dic bàsicament que no m'agrada pensar en aquest tema, que prefereixo viure el dia a dia, que si penso gaire amb la mort em rallo, i prefereixo estar contenta.

Bé, m'hauria hagut de callar la boca, o dir-li que estava totalment d'acord amb el què m'acabava de dir, perquè em va tenir la següent mitja hora que dura el viatge explicant-me que no m'havia de fer por pensar en la mort, i que havia de seguir l'exemple de Jesús.

En fi, que em sembla que a partir d'ara intentaré ser menys simpàtica, i em limitaré a posar-me els auriculars de l'mp3 i fer veure que no sento res!

T'imagines ser un nen anglès?

2008-03-01T23:58:00.006+01:00

Avui ens hem llevat amb la idea d'anar al Tate Museum de Londres, i finalment, jo poder fer una foto de les Houses of Parlament de nit... però noi, amb aquests mesos que porto a terres angleses, m'he adonat que no només nosaltres tenim problemes amb el trasnport públic. Els anglesos també. Hem arribat a l'estació de tren i hem vist una cua impressionant per agafar autobusos, que raro... I sí, tots els trens per anar a Londres estaven cancel·lats; ahir hi va haver un accident a les vies, i tot estava tallat. O sigui que finalment hem anat a Woburn, un poblet petit amb una abadia que té uns parcs impressionants. De fet, són tant grans que de la meitat d'ells n'han fet un safari...

El què jo us venia a explicar és que avui, passejant per barris tipus Neighbours, em preguntava com seria haver nascut a Anglaterra, i haver crescut aquí. Primer de tot, veus un carrer que no té sortida, tranquil, tot amb casetes petites. I penses, de puta mare!! Osti, els nens petits d'aquests carrers deuen disfrutar a saco, jugant a futbol, matar conills, a punxats,... Molaria tenir carrers d'aquests allà... però NOO!!!!!! Els nens anglesos no poden jugar a pilota al carrer, pobrets, però no és que ho diguin els seus pares, no, hi havia un cartell, FORMAL, on posava que estava prohibit jugar a pilota. Penós i patètic. Potser, o segur, pels anglesos és més important salvar un vidre d'alguna finestra o que no els hi aixafin les flors del seu jardinet, abans que els nens puguin disfrutar d'una tarda al carrer.

Després, hem trobat un parc infantil. En aquest cas, molt curiós, i fins i tot una mica massa "modern", hi havia coses que fins i tot jo m'havia de mirar dos cops per saber quina era la seva gràcia, i què se suposava que havien de fer els nens amb elles. De totes maneres, aquí sí, aquí els nens podien jugar. És clar, és l'àrea destinada a que els nens juguin, els anglesos són molt ordenats. Però bé, no volia dir això, m'ha fet molta gràcia, perquè a mi sempre m'havia agradat molt jugar a la xarranca, però també sobretot m'agradava molt dibuixar-la. Doncs aquí no cal dibuixar-la, ja estava feta! Però s'ha d'admetre que era molt xula eh!?

I, ja l'ho últim... tenien el joc de l'Escalera també dibuixat a terra. I clar, com ho fan per tirar el dau, us demanareu? Doncs amb una ruleta!! Sí, sí, s'ha d'admetre que de tant en tant els anglesos tenen bones idees...

Cap de setmana anglès

2008-02-17T18:30:00.008+01:00

La setmana que està a punt d'acabar ha sigut una setmana mogudeta... que ja va bé, i amb bastant sol, el què vol dir que ja hem pogut prendre algun cafè a fora, però encara amb molt de fred. Però quin remei, tot no es pot tenir!

Aquesta setmana he pogut comprovar que a Catalunya no som els únics que tenim problemes amb el transport públic, perquè aquí els autobusos doncs venen quan els hi dóna la puta gana, o fins i tot no arriben...

Dilluns al matí ens vam esperar 45 minuts a que arribés al bus. Cansats d'esperar quan va parar un altre autobus a la nostra parada li vam demanar si sabia què passava amb l'autobus 1A que anava a la universitat, bé, truca a la central i ens diu: It might be late, and maybe it'll come!!

Perfecte, que anava tard ja ho haviem notat, i gràcies, però que potser vindrà no és una gaire bona resposta! Finalment, quan ja anavem per tornar a casa i esperar al pròxim va arribar,... i amb certa gràcia, perquè on havia de posar el nom de la ruta i el número de bus, posava: Sorry! (sempre educats aquests anglesos...)

I l'altre, divendres a la tarda, que vaig dir, avui sí, avui em toca plegar d'hora de la uni i començar bé el finde... sí sí, jo surto convençuda a 2/4 menys 5 de 6 de la uni, i vinga, ens posem a esperar,...10 minuts (osti, va una mica tard avui), 20 min (weno, és divendres i hi deu haver transit), 30 minuts (comença a fer fred), 40, 50 (tothom comença a trucar a taxis o a algú que els vingui a buscar) i 60 minuts... Finalment truco a en Nogué i em venen a buscar amb l'Stuart,... però què és això de que no es presenti el bus i que ningú dongui cap mena d'explicació????!!!!

A part d'això ha començat el finde i ha estat bé. Ahir vam anar a visitar Cambridge, i els seus famosos Colleges. Vam veure el King's i el St. John's colleges. Realment són preciosos, i sembla que hagis tornat molts anys enrera quan imagines que hi ha gent que hi estudia i hi treballa. No sé, sembla tot tant com els llibres de les bessones O'Sullivan, però amb universitat,... ja m'enteneu. Ens va faltar fer el passeig amb barca pel riu, però és que ens coneixem i si haviem de remar nosaltres,... bé, em sembla que encara estariem per allà perduts o a dins de l'aigua jejeje.

Ens va fer un dia fantàstic, sense ni un núvol... però fot fred! jo ja ho dic, aquest sol no escalfa!!

Una cosa que em va fer gràcia és que els colleges tenen uns jardins guapíssims, però tu no pots treptijar la gespa... només la poden trepitjar els senior members i els seus guests!! Feia gràcia perquè veies a tothom pel voltant, i un home d'edat avançada amb el seu maletí, travessant tranquil.lament pel mig de la gespa... suposo que es devia sentir important!

Are you in or out??

I avui finalment ha canviat la meva opinió sobre el menjar anglès. L'Stuart ens ha preparat el típic Roast Beef dels diumenges, i jo que no sóc gaire de carn, he disfrutat menjant vedella!! jejeje, realment li ha quedat boníssim! Per postres una cosa molt curiosa, però també boníssima i que algun dia ho faré quan siguem a terres catalanes: agafes sucre i margarina, i ho barreges directament amb les mans. Després poses préssec amb almívar en una plata, i per sobre hi tires el sucre i la margarina barrejats. Ho poses una estona al forn i ho serveixes calent! Boníssim i per llepar-se'n els dits!

He acabat de dinar i encara estava sorpresa... els anglesos saben cuinar bé!

Semblavem dos nens petits amb sabates noves

2008-02-12T21:35:00.000+01:00

Cap de setmana a Londres, amb un sol i un temps de primavera... semblava que no fos veritat...

I anem a Carnaby Street.... i sí, semblavem dos nens petits amb sabates noves! Ho voliem tot! Us deixo amb les fotos perquè m'he passat el dia davant l'ordinador i no tinc gaires ganes d'escriure...

Per cert, resultat final:

-Xiki: sense res... però hi havia una jaqueta tant guapa!!! No sé com s'ho va fer, però l'Alba amb raó va guanyar a l'Alba capritxosa... jejeje. (Per una vegada que guanya...)

-Tunel: un polo Lambretta molt xulo. Això sí, la harrington (o com s'escrigui!), s'haurà d'esperar perquè no hi havia talles... I el corbatí esperem que hi sigui quan hi tornem!

Tornem-hi...

2008-02-07T22:29:00.000+01:00

Finalment, tenim internet a casa, i puc seure amb una cerveseta al costat, i uns quants talls de fuet mentre vaig escribint... com ho enyorava!!

Tinc tantes coses per explicar, i és que durant aquests 15 dies molts cops he pensat: ostres, això ho haig d'escriure al blog, això també, això també,... que ara no sé per on començar!

Ja portem un mes a Anglaterra i ja ens hem acostumat a la vida d'aquí (no al menjar!!). T'acostumes al fred, a no sortir al carrer sense el gorro i els guants a la maleta, a no fiar-te del sol que pot fer al matí, perquè en mitja hora es pot posar a ploure a saco... bé, Welcome to England! ens diu l'Stuart, el nostre company de pis.

El què sí que us vull explicar és l'experiència, una mica surrealista, que vam viure divendres passat. Vam fer un sopar català-espanyol (no gaire, d'això últim,... jejejeje) a casa. Pinya amb pernil (ja ho sé, què en té de catalana la pinya????), truita amb pa amb tomàquet, botifarra amb poma, i urrutis (això últim, bàsicament perquè mola, està bo i torra una mica :)). I després vam decidir sortir,... a on?? perquè clar, aquí els clubs/discos has d'anar mudat i sense bambes, i això amb nosaltres és bastant difícil. Així, que vam creure a l'Stuart que ens va recomanar el Pink Punters, un club de gays i lesbianes, però que almenys podies entrar com volies....

Bé, arribem allà i el primer que em diuen: amb el jersei amb caputxa no pots entrar (?????????), ens van fer firmar i apuntar el nostre nom: a partir d'ara em podeu dir Maria Magdalena...

I entrem... la música no era gaire del nostre estil, però weno, dius, amb un cubata ho suportarem... l'anem a demanar i bé, aquí els gintonics són xupitos bàsicament! quan has fet el primer glop ja se t'ha acabat el cubata! Així doncs, que ens vam acabar passant a les birres, que almenys eren generoses... jejeje.

La gent, una mica de tot, alguns dragqueens que deu ni do,... i l'altre company de pis, en Kester (de 18 anyets), una mica rallat perquè totes les ties que es volia lligar eren lesbis,... o almenys això li deien!

Per cert, els anglesos a la barra no s'avorrien,... mentre esperaven el cubata, per no perdre el ritme, les noies es treien la botelleta de popper del bolso, i vinga! una miqueta per tots!! Jo vaig flipar bastant!

I la última, que jo crec que en poc temps també ho veurem pel sud... barres per fer d'streapers! Tothom hi anava! N'hi havia 4, i la gent vinga a ballar-hi! Realment és per flipar com un tub de ferro pot canviar el comportament de la gent...

Jo, digueu-me tímida, no vaig gosar...

I bé, aquesta va ser la nostra primera experiència en sortir fins tard a Anglaterra,... esperem que en vinguin de millors...

I res, que ahir vaig tornar de terres catalanes, per dos dies,... i em va sorprendre que quan vaig arribar a casa vaig dir: que bé, ja sóc a casa! I és que un dia d'aquests us haig de penjar les fotos...

Estic viva

2008-01-31T19:56:00.000+01:00

Nomes per donar senyals de vida! Que no us tinc oblidats eh! Al contrari, que em fa molta rabia no poder escriure quan en tinc ganes!!

Puto internet, mai no hauria dit que em tindria tant viciada!

Per aqui dalt tot be, tot i que ja comencem a agafar una rutina, i aixo fa que et comenci a entrar una mica de morrinya de tot....

No tinc mes temps que haig d`anar a buscar el bus... la setmana que ve (espero) prometo una entrada com deu mana!!

Moldre i filtrar... dóna de si

2008-01-14T21:56:00.000+01:00

Moldre i després filtrar carbó actiu dóna molt que pensar, i més si el filtre per on l'has de fer passar té els porus bastant petits i t'ho has d'agafar amb calma i no voler anar amb presses. Avui és el què he fet, passar-me hores tractant de fer passar el carbó mòlt per un filtre, o millor una malla,... sembla avorrit, però també és interessant.

No sé, quan et toca fer una feina d'aquestes monòtona i que has de pensar poc, doncs el cap et comença a donar voltes i vas recordant o pensant en moltes coses.

He pensat en persones que fa dies que no en sé res, i que penses si ja s'han oblidat de tu, si el fet que siguis lluny i que la teva vida hagi agafat un camí una mica diferent, ni que sigui per tres mesos, ja ha fet que no pensessin amb tu. Em sap greu, però ho entenc, ningú és imprescindible, no?! I en el fons, a tots ens passa, que quan algú marxa al principi el trobes molt a faltar, però després aprens a viure la teva vida sense la seva presència, però que no vol dir que t'oblidis d'ell. No sé si em faig entendre...

A vegades vols tenir respostes per tot, qualsevol cosa que a tu et fa dubtar o preocupar, qualsevol situació que ha canviat i que no saps ben bé el perquè,.... vols que algú busqui la resposta per tu,... i realment no hi ha resposta. És tant sols que les coses han seguit el seu curs, t'agradi o no.

De vegades m'agradaria tornar aquí,...

Russet, et trobem a faltar!

2008-01-10T21:48:00.000+01:00

Demà farà una setmana que vam arribar, i ja sembla que portem aquí molt més temps, suposo que és perquè ja ens comencem a agafar les coses d'aquí com a quotidianes. Ens estem acostumant als horaris anglesos, ara a les 12 ja et comença a roncar la panxa per avisar-te que té gana...
I avui m'he estrenat, per primera vegada he conduït un cotxe anglès.... bastant xungo al principi, i suposo que hi ha hagut més d'un anglès que s'ha cagat amb mi bastants cops, sobretot a les roundabout, altrament dit rotondes. Tenia la mateixa sensació de quan feia les pràctiques de cotxe, que em pensava que tothom havia de saber que jo no sabia conduir, i que eren els altres cotxes que havien de vigilar i no jo... potser tenia una mica massa d'egocentrisme.

I definitivament trobem a faltar la nostra ratafia... Oh Russet! Com t'estimem!! Russet we love you! Come with us!!

Em sembla que posarem com un peatge per la gent que ens vingui a visitar,.... jejjeje, si volen venir a casa, una ampolla de Russet! ;)

Aquests dies tenim a en Gary, l'amo de la casa, acabant de fer els útlims arreglos, i... és ben bé que són anglesos... ens ha poset uns llums tipus làser a l'escala per les nits que tela! Benvinguts a la disco de l'Adelphi Street, 11 in Milton Keynes! Avui tornant de la universitat, des del bus els he vist! He estat a punt d'aixecar-me i cridar: Hey! That is my house!!

Potser encara haurien vingut....

I ho deixo aquí,... que em sembla que avui estic una mica espessa i us acabaria cansant.

Primeres paraules des d'anglaterra

2008-01-07T23:10:00.000+01:00

Finalment estem aquí, semblava que no hagués d'arribar mai el dia. Sempre era:

-ei! m'han dit que marxeu tres mesos no?!

-si si, però encara falta ....

Doncs finalment, ja hi som, i ja estem instal·lats. A Milton Keynes, un poblet ben estrany, perquè el seu centre és bàsicament un centre comercial. Però és que què es pot esperar d'una ciutat que té només 40 anys d'existència?? Sí, sí, com ho sentiu, és una cosa ben rara...

El primer dia que vam arribar anavem en busca de la típica taverna per fer unes pintes amb tranquil.litat, i res de res, només zona comercial, pizza huts, i típics bars que no molen...

Weno, vam dir, suposem que això deu ser la zona nova de la ciutat. Però no, quan vam parlar amb el propietari de la nostra caseta ens va dir que el centre comercial és el centre de la ciutat, que no hi ha res més... Ens hi haurem d'acostumar :).

També té les seves parts bones, els serveis els tenim a l'abast de la mà, tots els dies de la setmana.

També haig de dir que no tot és dolent a Milton Keynes. Tenim un parc preciós a tocar de casa, on hi ha ovelles sueltas que van donant voltes per allà, o sigui, tu vas a passejar i has de vigilar que les ovelles no se't fotin a sobre, perquè si hi ha gossos que volten per allà, les ovelles semblen boges, jejeje.

I aquests anglesos estan ben bojos... foten moqueta a tot arreu. No ens n'hem salvat, tenim moqueta a tots els lavabos :(, no saben el què és cuinar, per ells els sandwich són els seus àpats principals, comprar per catàleg és lo més normal del món per ells. I és que deixeu-m'ho explicar, tot i que no sé si sabré explicar-me bé,.... jo vaig flipar.

El dia que vam arribar el propietari de la casa ens va recomanar que anessim a l'Argos a comprar-nos uns english mobiles, que allà era on els trobariem més barats. Ens va ensenyar el catàleg de la botiga i ens va indicar on era. I sí, sí, l'endemà ja ens veieu a en Nogué i a mi cap a l'Argos. I entrem, i el què ens vam trobar era tot de taules amb catàlegs plastificats, amb la gent anar-los fullejant. Bé, se suposa que tu mires els catàlegs, t'apuntes la referència del què vols i vas a caixa. Ho pagues i de caixa t'envien a esperar la teva tanda (sabeu com a la carnisseria?? doncs igual!). Bé, t'esperes fins que et criden, presentes el tiquet i et dónen el què has comprat.

Explicat així sé que no té res d'estrany, però jo és que no m'ho acabava de creure,.... i la gent a saco!!! Visca l'Argos!!!

I no m'enrollo més, que sinó us ho explicaria tot i també vull deixar coses per quan tornem... jejeje.

Això sí, quan vius en una rutina n'estàs fins els cullons, però quan te n'allunyes, no sabeu com l'arribes a enyorar!

Els catàlegs dels que us parlava...

I una ovella simpàtica que un gos la perseguia.... pobreta ella!!!

Paraules pels amics

2008-01-02T11:10:00.000+01:00

Primer escrit de l'any, i crec que va per tots vosaltres, perquè realment us trobarem molt a faltar. Això sí, falta en Wells llegint-ho, que noiet no sé què tens, però a mi cada cap d'any em fas posar la pell de gallina! :)

Palabras para Julia

Tú no puedes volver atrás

porque la vida ya te empuja

como un aullido interminable.

---

Hija mía, es mejor vivir

con la alegría de los hombres,

que llorar ante el muro ciego.

---

Te sentirás acorralada,

te sentirás perdida o sola,

tal vez querrás no haber nacido.

---

Yo sé muy bien que te dirán

que la vida no tiene objeto,

que es un asunto desgraciado.

---

Entonces siempre acuérdate

de lo que un día yo escribí

pensando en ti como ahora pienso.

---

Un hombre solo, una mujer

así tomados, de uno en uno,

son como polvo, no son nada.

---

Pero yo cuando hablo a ti,

cuando te escribo estas palabras,

pienso también en otros hombres.

---

Tu destino está en los demás,

tu futuro es tu propia vida,

tu dignidad es la de todos.

---

Otros esperan que resistas,

que les ayude tu alegría,

tu canción entre sus canciones.

---

Entonces siempre acuérdate,

de lo que un día yo escribí

pensando en ti, como ahora pienso.

---

Nunca te entregues ni te apartes

junto al camino, nunca digas

no puedo más y aquí me quedo.

---

La vida es bella, tú verás

como a pesar de los pesares

tendrás amor, tendrás amigos.

---

Por lo demás no hay elección

y este mundo tal como es

será todo tu patrimonio.

---

Perdóname, no sé decirte

nada más, pero tú comprende

que yo aún estoy en el camino.

---

Y siempre siempre acuérdate

de lo que un día yo escribí

pensando en ti como ahora pienso.

---

José Agustín Goytisolo

El Nadal

2007-12-24T16:33:00.000+01:00

El Nadal, hi ha moltíssima gent que sents que diu que no li agrada el Nadal, que són dies consumistes i que la gent sembla que hagi d'estar feliç quan realment no ho està. Doncs a mi si que m'agrada. Reconec que sí, que són dies consumistes i que ens tornem una mica bojos, però m'agraden aquests dies perquè un dia o altre veus o reps notícies de la gent que t'estimes. Ja pot ser la família amb qui hi passes moltes estones, com els amics, com aquelles persones que no veus des de fa temps però que són importants per tu, i que et fan arribar algun missatge o mail. No sé, digueu-me bleda, però m'agrada el Nadal.

I feia dies que no posava cap cançoneta, i avui intentant escriure el meu primer article m'he posat a escoltar Sopa de Cabra. Alguns sé que em pegareu, però hi ha cançons que són molt bones, com aquesta...

Més lluny de les muntanyes
jo vull trobar un racó,
per viure sense pressa
i ser l'ombra del teu cos.

Si et quedes, aah!
Si et quedes amb mi.

No et puc donar riquesa
no puc donar-t'ho tot,
puc ser el teu llarg viatge
puc ser la llum del sol.
Si et quedes, aah!
Si et quedes amb mi.

Quan estiguis cansada
jo et donaré repòs,
quan res no vulguis veure
t'ompliré els ulls de flors.

De dia quan despertis
vull estar al teu cantó,
vull tenir les mans buides
per pendre el teu amor.

Quan se't tanquin les portes
jo t'obriré el balcó,
quan creguis que estàs sola
podràs cridar el meu nom.
Si et quedes, aah!
Si et quedes amb mi.

No vull guanyar cap guerra
no vull ser el teu heroi,
no vull fer cap promesa
no vull entendre el món.

Despinta les banderes
i fes-ne un gran llençol,
per sobre les fronteres
podràs sentir-me a prop.

Més lluny de les muntanyes
hi haurà d'haver algun lloc,
per viure sense pressa
i ser l'ombra del teu cos.
Si et quedes, aah!
Si et quedes amb mi.

Despedides i Les Festes...

2007-12-20T22:39:00.001+01:00

Aprofito ara que tinc uns minuts, i que he vist que fa dies que no escric, i clar també sap greu. I només poso un link per desitjar-vos a tots unes bones festes!!

Aquests dies estan començant a ser de despedides i no em mola gens,... tot és: va l'últim abans de marxar... En tinc ganes, però estic cagada, sincerament.

I no m'enrollo més, i us deixo riure una mica :).

http://www.jibjab.com/sendables/view/nuLW9vDTme4no1olGixd2ABo

La ràdio dóna molt de si

2007-12-14T09:17:00.000+01:00

Avui no tinc ganes d'escriure gaire, però aquest matí, venint amb cotxe cap a la uni, i escoltant la ràdio, com és habitual, he sentit una història curiosa. Que potser la gent ja sap, però que jo no en tenia ni idea. D'on surt el logotip d'Apple??

Per cert, digueu-me mandrosa, però no penso matar-me a traduir-ho en català. :)

Como todo el mundo sabe, el logotipo de Apple McIntosh es una manzana mordida. Una de las hipótesis del logotipo característico de esta compañía es que hace referencia a una manzana que ocupó un importante lugar en la historia. No la manzana de Newton, sino de la manzana que acabó con la vida de una de las mentes más brillantes del siglo XX: Alan Turing.

Alan Turing es, entre otras cosas, el precursor de la computación. Su famosa Máquina de Turing es un compuesto abstracto o teórico que simula el comportamiento de cualquier tipo de ordenador. Alan Turing fue el consolidador formal del concepto de algoritmo, que es la base del funcionamiento de todos los ordenadores actuales. Turing también dedicó gran parte de su ingenio en desarrollar teorías acerca de la inteligencia artificial (uno de sus logros más importantes fue el diseño del Test de Turing, que permite determinar si una entidad es inteligente o no.
¿Por qué el logotipo de Apple es una manzana precisamente mordida? Alan Turing había participado en la II Guerra Mundial como un descifrador de códigos nazis y había accedido a información muy privilegiada y restringida del ejército inglés. Por ello cuando terminó la guerra se le vigiló estrechamente. Para desgracia de Alan Turing su homosexualidad era considerada un delito en aquella época, y cuando denunció un robo en su casa (en el que un amante suyo estaba implicado), las investigaciones llevaron a detener al propio Turing por perversión y homosexualidad.

Forzado a elegir entre la cárcel o un tratamiento hormonal, escogió éste último, lo que le llevó a un declive físico y psicológico que truncó su carrera y a la postre su vida. El 7 de junio de 1954, a los 42 años de edad, murió por envenenamiento con el cianuro contenido en una manzana, a la que solo llegó a dar un mordisco.

Unos hablan de suicidio, otros de tenebrosas conspiraciones, y otros (como su madre) quieren creer que fue un simple descuido de Turing en la manipulación de las sustancias de su laboratorio. Lo que es seguro es que este hombre y esta manzana tienen una página escrita en la Historia que será difícil de borrar.

Quin dia...

2007-12-13T18:21:00.000+01:00

Tela dia, marxo una mica agobiada de la universitat. Un d'aquells dies que hem tingut tots, que et sembla que la feina que fas al final no serveix per res, i que només fas que perdre temps,... i els dies van passant i passant, i no s'avança.

Buff, necessito una bona dosi de piscina amb poca gent, a veure si m'ajuda a "despejar-me" una mica!

I res, com que m'ha molat això de les cançons i que funcionés,... doncs en poso una altra. Volia de la Phoenix City, però noi, no hi era. O sigui que Guns of Navarone, que també és de les mítiques d'Skatalites.

a veure....

2007-12-11T19:29:00.000+01:00

Teòricament hauria de funcionar,... però no sé...! Jo ho he provat i sembla que no es carrega,... proveu-ho please! I aquest cop sí,... digueu-me si funciona o no! Vinga, que són dues cançons bones, en volia algunes altres, però em sembla que no escolto música gaire "comercial", i em costarà :(.

La primera és de Belle and Sebastian, un grup que val la pena escoltar perquè és boníssim!!

I l'altra, bé, New Order amb el seu Bizarre Love Triangle. Sense comentaris, aquesta cançó per mi té una imatge: una carpa al mig dels Monegros!! jeje

Recordant Utrecht i la gent...

2007-12-11T12:54:00.000+01:00

Suposo que serà perquè ahir vaig rebre un mail de la Johanna invitant-me al seu facebook, i també de la Marta i finalment de l'Ibon ensenyant-me la seva nova casa,... que m'ha agafat nostàlgia recordant els 6 mesos que vaig passar a Utrecht. Ara ho penso i donaria el què fos per tornar ni que fos un moment a una de les nostres closed party a la cuina-menjador de casa, o per tornar a trobar-nos tots i recordar molts dels moments que vam viure.

De fet, el nom del meu blog el dec a Utrecht, en concret a l'Alfonso. Ell em va definir així: eres como una nube em va dir, i crec que tenia raó.

I recordant, recordant, també he pensat amb en Rui, el noi portuguès que teniem de veí, que estava amb la Marta. Un noi especial, i que crec que ell no es deu pas recordar de mi, però jo sí que me'n recordo d'ell, sobretot per les fotos que tirava. I res que he buscat per internet, i que ho he trobat, una pàgina on hi ha algunes de les seves fotos. És aquí. Tant si us agrada la fotografia com si no, mireu-la, hi ha coses molt curioses. A mi em va cridar molt l'atenció lo bonic que pot arribar a ser un cul de got...

Els investigadors a Espanya...

2007-12-10T09:21:00.000+01:00

Em limito a copiar i enganxar:

España trata de recuperar a científicos de valía que trabajan en otros países. Pero la inexistente carrera investigadora que ofrece su país les disuade de volver.

En las catedrales internacionales de la investigación ofician muchos españoles que en 2008 recibirán nuevos cantos de sirena para retornar. Fuera encontraron los medios, el reconocimiento y la compensación que durante años no ofrecía la ciencia española. Atraerlos es una fijación del sistema desde 1992. Que el pasado octubre, el ministro de Sanidad, Bernat Soria, se dirigiese a un grupo que investiga en el Instituto Karolinska de Estocolmo (Suecia) con esta pregunta: "¿Qué podemos hacer para que volváis a España?" significa que sigue siendo una fijación no resuelta. En 2008 arrancarán nuevos programas, como el Miguel Servet del Instituto de Salud Carlos III, que buscan el retorno para apuntalar el aún tambaleante edificio de la investigación española.

¿Qué podemos hacer?, preguntó el ministro. "Una carrera investigadora, esa es la madre del cordero", responde Jose Die, vicepresidente de la Federación de Jóvenes Investigadores. "España invierte un montón de dinero en la formación de doctores para Reino Unido y Alemania", ironiza este ingeniero agrónomo, contratado para su tesis doctoral en Córdoba.

No hay datos certeros sobre cuántos españoles investigan en otros países. Entre 3.000 y 10.000, cita en un estudio el economista Pedro Aceituno. A Josep Piqué, cuando fue ministro del ramo, le llovieron en 2003 más de 2.700 nombres en respuesta a una afirmación temeraria: "En la actualidad existen muchos más científicos extranjeros trabajando en España que españoles en el extranjero". Sin embargo, en la Red de Investigadores en el Exterior (RedIEX), creada por el Ministerio de Educación y Ciencia para "estimular la comunicación" con los emigrados científicos, sólo se han inscrito 295 españoles, que campan por institutos de Nueva York, Londres, Cambridge, París o San Diego, entre otros.

Uno de los emigrados es el físico Jesús Puerta, que desde 2004 trabaja en el Laboratorio Europeo de Física de Partículas (CERN) en Ginebra en un experimento asociado a la puesta en marcha del mayor acelerador de partículas del mundo, el LHC, un anillo de 27 kilómetros que husmeará en los secretos del universo. Se inaugurará el próximo año. Para entonces, Puerta será un cerebro retornado al lugar donde hizo su tesis: el Centro de Investigaciones Energéticas, Medioambientales y Tecnológicas (Ciemat). "Vuelvo con ganas de volver, quizá lo que me molesta del retorno es lo mal remunerada que está la carrera científica después de muchos años de estudio, se abusa de que es un trabajo vocacional".

Aunque en su opinión la física de partículas no es el patito feo ni en financiación ni en reconocimiento, cree que el sector privado ofrece más: "Amigos míos que se buscaron trabajos de mala manera al terminar tienen ahora su casa o su familia; yo ni me lo he podido permitir, llevamos un retraso social notable".

Él regresará en breve con un contrato "razonable". Desde luego, no ha seguido el consejo de Javier Sáez Castresana, director de la Unidad de Biología de Tumores Cerebrales en la Universidad de Navarra y autor de un reciente artículo titulado Diez razones para que investigadores españoles en el extranjero no vuelvan. Entre ellas, cita la inexistencia de una carrera científica -con excepción del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC)-, la falta de personal de apoyo para las tareas más burocráticas, la dificultad para formar un grupo investigador, la escasa financiación básica o el exceso de carga docente. "En nuestro país un premio Nobel no llegaría a catedrático si sólo hace investigación y no da clases de alguna asignatura de licenciatura", censura.

Lo último ha cambiado. En la nueva Ley de Universidades, aprobada este año, se permitirá por vez primera la contratación de personal investigador sin obligarle a sacrificar ni un minuto a la enseñanza. "Con las reformas que hemos introducido vamos a resultar más atractivos, llevamos varios años en el buen camino", sostiene el secretario de Estado de Universidades e Investigación, Miguel Ángel Quintanilla, sin que por ello oculte asuntos pendientes: el decreto para definir la carrera en los organismos públicos y la modernización de la ley de Ciencia, de la que fue ponente hace 21 años.

"Si exportamos más de los que importamos quiere decir que formamos buenos científicos", contrapone. "Creo que ya no se da la fuga de cerebros, se da movilidad de cerebros y eso es positivo". Quintanilla no sólo aspira a recuperar a los idos, sino a captar extranjeros potentes. "Lo importante es abrir el mercado y hacer que nuestra ciencia sea internacional, cuando un país destaca en investigación es atractivo para otros".

Sin embargo, parece más fácil fichar un futbolista estrella que a un científico excelente, aunque para el futuro de un país lo primero no tenga importancia. En España se arrastraba una tradición de salarios bajos, raquítica inversión en I+D, universidades obsesionadas con la docencia y futuro profesional con altibajos. Un país de ramoncajales quijotescos.

Flora de Pablo se fue en 1980 a Estados Unidos. Regresó en el 82. E hizo la maleta de nuevo dos años después porque la ciencia le tentaba más que la clínica. Durante siete años investigó sobre diabetes en los NIH (Institutos Nacionales de Salud) de Estados Unidos. "Opté por irme para hacer investigación, pero aquello que aquí no era posible en los ochenta , es posible hacerlo ahora", afirma la actual directora del Instituto de Salud Carlos III, el organismo del Ministerio de Sanidad y Consumo que busca la respuesta a la pregunta de Bernat Soria: "¿Qué podemos hacer para que volváis?".

Primero, averiguar cuántos, dónde y qué hacen. Después, tentarles para reintegrarse en el sistema nacional de salud, aunque las convocatorias sean "siempre competitivas". "Hay que traer de vuelta a todos los que hayan desarrollado una carrera de alto nivel". De Pablo cree que el nuevo programa Miguel Servet, heredero de los contratos del Fondo de Investigación Sanitaria (FIS), generará "confianza en el sistema" para atraer a científicos punteros en Medicina, Biología o Farmacia.

En los informes que Pedro Aceituno ha coordinado para el Centro de Estudios Financieros, que incluyen encuestas entre investigadores en el exterior, ha descubierto otras respuestas a la pregunta de Soria. "España no puede competir con los sueldos de Estados Unidos, pero sí en medidas de apoyo a la familia y en reconocimiento de su trabajo". "Es también una cuestión de gestión de personal", afirma.

La prueba es que algunos retornan perdiendo dinero. En 2002 la química Sofía Calero Díaz, distinguida con el premio a la Excelencia Marie Curie por la Comisión Europea, cobraba en Holanda el doble de lo que percibe ahora en la Universidad Pablo de Olavide, en Sevilla, "como contratado doctor". Tras pasar por Zúrich, Viena y Filadelfia, fue rescatada con el programa Ramón y Cajal. "Nos ayudó a muchos a volver en buenas condiciones, pero el mayor fallo es la falta de previsión, no está resultando sencilla en algunos casos la incorporación de estos investigadores a los centros".

En 1992 se reparó por vez primera en la pérdida de cerebros. Se crearon entonces los contratos de reincorporación de investigadores posdoctorales a España. Duraban tres años y después, si el proyecto no continuaba, se iban al paro. Sin más. Hubo recontratados en otros proyectos pero también renuncias a la carrera científica. Nadie había pensado en qué hacer con el cerebro pasados los tres o, si se beneficiaba de prórroga, seis años. Hasta 2001, cuando nació el programa Ramón y Cajal, que concedía ayudas durante cinco años. Mejoraba el anterior, pero en 2006, al expirar los primeros contratos, afloró el viejo problema.

¿Qué futuro aguardaba a los cajales? Incierto. Para despejarlo se inventaron en 2005 los contratos I3 para estabilizar investigadores de alto nivel, lo que incluía a los cajales. Hecha la herida, se busca el remedio. Para los críticos aún se avanza a trompicones. "Investigar es una carrera de obstáculos, con huecos entre una fase y otra", lamenta Jose Die. Su Federación de Jóvenes Investigadores, muy crítica, reclama un pacto nacional por la ciencia. Y, por vez primera, están presionando a los partidos para que su próximo programa electoral incluya qué carrera investigadora defienden.

Ho trobareu aquí.

Muntanya

2007-12-07T16:55:00.000+01:00

Una foto que feia dies que volia penjar. De vegades hi penso, i crec que no podria viure gaire temps lluny de la muntanya. És un sentiment amor-por, perquè de vegades quan hi sóc, em sento tant insegura i poca cosa, però alhora tinc un sentiment que em m'omple per dins,... no sé gaire com descriure-ho.

No sé si ja vaig néixer així, o el fet que els pares em portessin des de tant petita a la muntanya m'ha fet tenir aquest sentiment a dins. I és que quan arribes a dalt d'un cim, cansada, amb les galtes vermelles per l'esforç fet, quan t'has passat mitja pujada pensant: qui cullons m'ha manat a mi pujar aquí a dalt, quan podria estar tranquilament dins el llit i descansant!!, doncs bé, quan ets allà dalt, i t'adones de que realment no ets res, se't passa tot. I llavors és quan veig que sí, que necessito la muntanya. És com una adicció, això sí, fins a un punt. Perquè arriba un moment que la meva por pot més, i llavors és quan ja no la disfruto.

Però weno, res, que us volia ensenyar aquesta foto, de fa poques setmanes, a la ruta dels llacs que s'inicia al Llac de les Bulloses.

Per cert, ja tinc el passaport! :)

Un conte

2007-12-04T16:48:00.000+01:00

Venia molt inspirada a escriure qualsevol cosa,... però ostia, a la que m'he posat davant l'ordinador, doncs res de res.... :(

Això ja ho té, que de vegades et quedes en blanc.

Tenia ganes d'escriure sobre la pel·lícula Ficción, una mica especial, però al final et deixa un bon regust. Però tampoc no en tinc ganes,... deixo que us la mireu, i llavors em dieu el què en penseu.

I us deixo amb un conte, de la Rateta que escombrava l'escaleta,... que era presumida, com jo!!

Hi havia una vegada una Rateta que cada dia escombrava l’escaleta i un dia es va trobar un dinaret.
-Oh, quina sort que he tingut!! I què en podria fer? Si em compro atmetlletes em cauran les dentetes. I si em compro un llacet per la cueta. Sí, sí, em compraré un llacet ben bonic per posar-me’l a la cueta!!
I així ho va fer.
Va anar a casa la senyora conilla i es estar mirant molts llacets. Al final es va decidir per un llaç de satí de color rosa.
-Sí aquest si que m’agrada! Seré l'enveja del barri, segur que tothom em mirarà - pensava la rateta -Ui, no me l’emboliqui que me l'emporto posat!
Es va posar a davant de casa seva per lluir el llacet. I així estava quan va passar el Senyor Ànec, que veient-la tan bonica li va dir:
-Ai rateta, rateta, tu que n’ets tan boniqueta no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
-Ai, no ho sé pas. A veure quina veu fas?
-Quac, quac, quac!!
-Ui, que m'eixordes. No et vull per marit.
També va passar un gall amb les amb les plomes estarrufades que li va dir:
-Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
-Ai no ho sé pas. A veure quina veu fas?
-Kikirikí, kikirikí !!!
-Ui, no, quin xivarri no et vull per marit.
I el gall se’n va anar amb el cap cot. Després va passar un gosset i li va passar el mateix.
Al cap d’una estona va passar un burret que al veure la rateta tan bonica no es va poder estar de dir-li:
-Rateta, rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí.
I la rateta, fent-se pregar li va dir:
-Ai no ho sé pas,a veure quina veu fas?
-Iiiiaaaa, iiiiiaaaaaa!!!
-Fuig, fuig, que m’eixordes!!
Quan la Rateta ja començava a pensar que mai no trobaria ningú que li fes el pes va passar un gatet que li va dir:
-Miau Rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
I la Rateta, fent-se l’estreta:
-Ai no ho sé pas. A veure quina veu fas?
-Miauu, miauuu!
-Sí, amb tu sí que em vull casar!
-Miauu, miauuu !!!
I així ho van fer. Ven aviat es van casar i tothom hi va ser convidat.
Aquell dia tothom li deia a la rateta:
-Ves amb compte amb aquest gat!
-Vigila que quan estiguis despistada no et clavi queixalada!!
I la Rateta reia per sota el nas perquè només ella i el seu maridet sabien el secret: que aquest gat era vegetarià i no menjava rates !!!
I vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte ja s’ha acabat.

anem al fotògraf...

2007-11-29T20:28:00.000+01:00

Aquest matí he passat una estona bastant surrealista. Com ja sabeu, al gener comença l'aventura en terres angleses, i clar, he aprofitat avui per enllestir coses que volia fer des de feia dies, tipus passaport, la targeta de crèdit, comprar alguna maleta per encabir-hi les "masses" coses que em vull emportar... Bé, doncs m'he llevat aquest matí decidida a deixar-ho tot fet. Si, si, una mica estressada, tot s'ha de dir, per si em donarien número pel passaport, per posar-me una mica "guapa" per les fotos... Perquè sempre em passa el mateix, tinc carnets amb alguna foto, que quan haig d'ensenyar-los, doncs com que em fa vergonya i tot... però weno, aquest és un altre tema.

Doncs això, que he baixat a Vic, i anavem cap a l'oficina per fer-nos el passaport. Arribem allà i l'home em diu que si vull ja puc passar, que hi ha poca cua. Jo li dic que no, que primer m'haig d'anar a tirar les fotos. I em diu, doncs tens una botiga al carrer d'aquí darrera. com que em feia una mica de palo pujar tota la Rambla per les fotos, doncs sí sí, decidia cap a la botiga. Quan hem sigut a davant en Nogué m'ha mirat una mica raro, però jo decidida cap a dins!

Entrem, i... els mobles, el terra,... tot una mica antiquat. Però weno, he pensat, segur que tenen càmera digital. Surt l'home i ens demana què volem: fotos pel passaport. Doncs ja pots pujar cap a dalt.
Sí, sí, pujo cap a dalt. L'home em fa seure: a veure, posa't guapa, amb les espatlles amunt, la barbeta una mica amunt! Així! Molt bé!

Jo per dins, estava flipant. Em tira la primera foto: osti! has quedat amb els ulls tancats! I penso, weno, normalment en tiren 2 o 3 i després tries la que et mola més,.... Però no! Veig que de la Polaroid en surt un paper amb les 4 fotos, d'aquells que feia potser més de 10 anys que no veia!!! I sí, em tira la segona foto: aquesta sí que ha quedat bé! Ara 5 minutets per revelar-la.

Baixo cap a baix, pensant, no pot ser... i mentre ens esperem vaig mirant tota la botiga.... Bé, marcs de fotos de fa bastants anys, fotos de casaments que les dels meus pares són més modernes.... Venia carrettes, i cintes VHS,... ofertes de revelat 2x1!! Però,...on viu aquest home?

Al cap de 5 minuts justos, sona un d'aquells rellotges que jo sempre he associat a la perruqueria de la mare, que avisen quan ja et poden treure el bany de color.... I seguidament... el secador!! M'hauria agradat veure'ns les cares. Em pensava que ja no exisiten...Bé, i sí, doncs les fotos de conya!! Millor que les digitals! Em sembla que ensenyaré sempre el passaport en comptes del DNI

Emborratxem-nos amb Moritz

2007-11-29T16:12:00.000+01:00

Fa uns dies em va arribar aquest escrit per mail, i avui sentint la radio, doncs que he pensat que l'havia de penjar:

Sortim a una campanya per setmana. Amb el retorn d'ETA a la violència i amb les pretensions sobiranistes del lehendakari Ibarretxe hi havia ànimes càndides que es pensaven que Catalunya passaria a un descansat segon pla i que els bascos tornarien a ser l'ase de tots els cops i alguns més de regal. Criatures. Els bascos cobren, però els catalans encara més. Tenen castanyes de sobra. Enhorabona. I Catalunya i el catalanisme continuen sent l'objectiu predilecte de l'armada mediàtica madrilenya. Cada dia col·leccionen nous enemics. Cada català és un dimoni en potència i ells fan d'àngel exterminador de bèsties. Aquest mes la víctima propiciatòria és la cervesa Moritz.
-Por tierra, mar y aire -és a dir, des de la televisió, la ràdio i la premsa els mitjans de comunicació de la gran capital han començar a disparar contra els propietaris de la marca 'catalana', 'per haver subvencionat l'organització Plataforma per la Llengua'.

Té nassos, la història. Es deuen pensar que deu ser una plataforma atòmica. Com que Corea del Nord ha pactat, ara el gran perill nuclear són la Plataforma i la cervesa Moritz, que etiqueta 'exclusivament en català'.

La família cervesera ha fet una nota pública en què surten al pas contra la campanya i proclamen 'el profund compromís amb Catalunya des de 1856' Per això, 'donem suport en la mesura de les nostres possibilitats a diverses iniciatives adreçades a la normalització de l'ús del català i a la cultura catalana'.

Com fan totes les marques espanyoles. Amb l'espanyol. Com els fabricants afirmen, Moritz etiqueta en català 'perquè és l'idioma propi del país en el qual té l'origen, la seu social i el cent per cent del mercat'.

Que difícil és ser normal.

avui

2007-11-28T16:01:00.000+01:00

Avui, un dia d'aquells que m'agradaria no haver-me llevat. Quedar-me dins el llit, embolcallada, seguint somiant i sense viure el món real, que tot fos més fàcil.

I segueixo escoltant música que no ajuda a pujar-me els ànims, és que sóc una mica massoka.

No sé si seran les coses de dones, o la lluna, o el què sigui, avui no estic amb gaires ànims per fer res, i encara em queden bastantes hores per davant...

Per cert, la casa de Cranfield, no és la que us vaig ensenyar. Hem canviat, jeje. Les raons del canvi, està més ben situada i és més barata. Viurem a Milton Keynes, que té més bones comunicacions. Un altre dia, que estigui amb més ànims penjo les fotos.

Mentrestant seguiré calculant les HZTM de les meves 100 i pico corbes d'adsorció. No us faig enveja??

Ah, i estic investigant com pujar cançons al blog.... quasi ho tenia, però no m'han deixat registrar a la web: fora de servei 24h per millorar-la. Serà que no tocava...

La muntanya

2007-11-26T15:04:00.000+01:00

Ahir vam anar al Festival Internacional de Cinema de Muntanya. Moltes coses a dir de les pel·lícules que vam veure, et fan pensar molt. Però em quedo amb una frase que va sortir quan va començar la tercera pel·lícula que tractava sobre l'ascenció i desaparició de Jean Chirstophe Lafaille. Realment dóna molt per pensar.

No man is an island, entire of itself,
every man is a piece of the continent
a part of the main.

John Donne

Quan hi és, sempre són bons moments!

2007-11-22T11:13:00.003+01:00

No sé com s'ho fa, però sempre que hi ha estat, han estat moments que en tinc un bon record!

El Silenci

2007-11-19T19:32:00.000+01:00

Un dia llarg, molta feina, i ara en aquests moments estic sola al despatx. També s'agraeix una mica de calma, després de tot el dia amunt i avall. Ara estava escribint al blog de les Karpes, però ja se me'n estava anant l'olla, i allà no puc, tio, que és un blog seriós!! (o almenys això intenta ser). Aquí sé que puc estar tranquil·la, perquè sé que el número de lectors, per no dir nul, és molt baix (ei! sense ofendre a ningú eh, que us tinc amb molta consideració!!), així que em deixo anar i ja està!

Aquest cap de setmana hem estat al Pirineu, i a part de la rasca que fotia, ja hem trepitjat neu. Que us ho recordo a tots, no sigueu tant llestos com jo d'anar-se'n a caminar trepitjant tota l'hora neu sense les vostres xiruques Gore Tex,... no ho aconsello. :(

Bé, però no volia parlar d'això, ahir vam anar a fer una volta al voltant d'Err, on hi ha el camping on tenim la caravana, i ens vam aturar en una mica de turonet que feia. Per flipar, no se sentia res, però és que quan dic res, és que res. Vaig sentir el silenci. I realment en vaig quedar encantada, em sembla que ho hauria de fer més sovint, això d'escoltar el silenci. I ara ho penso, si mai anés al programa Silenci, i em demanessin una imatge de silenci, diria la que vaig veure ahir.

Patxaran

2007-11-19T13:47:00.000+01:00

Després de meditar-ho una mica, he decidit posar la recepta del Patxaran... un consell que em van donar: els aranyons que almenys hagin patit una gelada!!
Vinga, espero que els que ho proveu us surti bo, i que almenys me'n guardeu una miqueta per provar-lo!

Patxaran (750cl.)

8-10 grans de cafè
mig tronc de canyella
una tassa d'aranyons (la tassa de la mida d'una per fer el cafè amb llet)
anís de bota (al meu gust millor una mica dolcet, que no pas sec!)

...un dia qualsevol...

2007-11-15T11:40:00.001+01:00

Y ya lo sé,
otra vez ha sucedido,
volaron los manteles y el domingo se hizo especial.
Flotaba en azoteas todo mi deseo,
un solecito bueno y tus faldas al viento,
nada más.
Aeroplanos que saludo moviendo un espejo,
la ropa y tu pelo se movían al mismo compás,
nada más.

Te deslizas como si fueras de viento
y al contacto con mis dedos te desvanecieras.

Si tu magia ya no me hace efecto,
¿cómo voy a continuar?
Si me sueltas entre tanto viento,
¿cómo voy a continuar?,
¿cómo voy a continuar?

Recuerdo que sopló la luna y era en pleno día
y entre aquellas nubes vislumbraste la estrella polar,
y algo más.
Madelmans haciendo slalom por tu cuello,
aire que se lleva tus misterios,
hacia el Sur se van.

Y sé que a veces piensas que estoy algo ido,
pero nunca pierdo una sola oportunidad de admirar cómo ...

Te deslizas como si fueras de viento
y al contacto con mis dedos te desvanecieras.

Si tu magia ya no me hace efecto,
¿cómo voy a continuar?
Si me sueltas entre tanto viento,
¿cómo voy a continuar?,
¿cómo voy a continuar?

Love of Lesbian

Top Models

2007-11-13T15:17:00.000+01:00

Avui serà un dia d'aquells productius,... ja ho veig.

Però és que aquesta foto m'ha fet gràcia! És d'aquest divendres passat al Paster. Una bona borratxera, i un concert de Top Models que va estar molt i molt bé!

I un nou descobriment: el lavabo del Paster dóna molt de si!! jeje (i no es val a pensar malament)

La nova caseta!

2007-11-13T13:46:00.000+01:00

Demà farà un mes que no escribia, i és que el mes d'Octubre ha estat bastant .... no sé com descriure'l: passant uns dies a la ciutat comtal, fent birretes i fumant al terrat, recordant temps d'universitat, després comprovant que sí que Teruel existe!, veure que no passa res si el teu castellà és tant bo que et confonen amb una guiri, que les Fires de Girona segueixen com sempre, i que no hi ha manera d'acabar un dia sense resaka i el pa amb nocilla final... En resum, passant un octubre raro, però alhora veure que tot continua com sempre.

I quan tornes a posar els peus a terra, t'adones que ja som a mig Novembre, i que d'aquí a 1 mes i mig la nostra aventura en terres angleses comença!

I ja tenim casona! Ahir ja ens van enviar les primeres fotos, i osti, doncs que mola. Tindrem un jardinet molt guapo, tot i que si tenim en compte l'època que hi estarem, no crec que sigui la part de la casa que més aprofitem,... però bé, el tenim!! Us ensenyo les primeres fotos de la caseta on viurem, tot i que estic pendent de més...

... una cançoneta

2007-10-14T11:18:00.000+02:00

Una vez, si mal no recuerdo,
me tenías en la punta de los dedos.
Las secuelas de los viejos días
estarán conmigo el resto de mi vida.

Me quedé dormido un momento
y los valles se cambiaron por desiertos
por obra y gracia de El que controla el firmamento,
El que decide que ande perdido en corrientes circulares en el tiempo,
El que transforma los diamantes en quejidos y lamentos,
El que se encarga de que salgas y que yo me quede dentro.

Asustado, sintiéndome enfermo,
como una temporada en el infierno.
Intentando ver una salida,
encontrando más problemas todavía.

Todo esto que jamás podré comprender,
lo que obtuve a cambio de intentar hacerlo bien.
Eso no es para mí, quiero mi parte de lo bueno.
Quiero que estés aquí, quiero tenerte dando vueltas a mi lado todo el tiempo,
en nueve órbitas concéntricas y yo estar en el centro.
Será mucho pedir, pero es lo menos que merezco.

Amb resaca... no es pot escriure

2007-10-06T12:28:00.000+02:00

I és que no tinc excusa,... em faig un blog perquè sí, perquè dic que tinc ganes d'escriure coses, deixar les meves anades d'olla , o simplement perquè em va fer gràcia. I quan el tinc res, em passo dies que ni jo el visito. Bé, crec que sóc l'única que se'l mira, però weno, igualment em mola tenir un lloc meu on pugui escriure el què em passa pels...
Però de fet, no sé si he triat un moment massa bo per posar-me escriure, ja ho diuen que la resaka fa una beta el cap, i jo en aquest moment em sembla que la beta la tinc per tot el cos,... com dic sempre que estic així: no tornaré a beure més!
Bé, només volia penjar algunes fotos del Summercase,... no seràn les dels concerts, aquestes les deixo pel blog de Karpes, sinó les nostres,... jejej que també molen. Els videos els deixo per un moment que estigui més lúcida, que porten massa feina,....

Inauguració del blog

2007-09-14T12:35:00.000+02:00

Per fi, he creat el meu propi blog. Ja tenim el de les Karpes, però em venia de gust tenir la meva pròpia pàgina, per les meves anades d'olla i poder escriure tot el què em vingui de gust.

No sé com anirà,... d'escriure a mi de vegades em costa, però tot és intentar-ho...

A més, crec que per Cranfield anirà bé... perquè per qui encara no ho sàpiga, marxem 3 mesos a Cranfield. Amb en Nogué... Serà una bona experiència, o almenys això és el què esperem tots dos.

La foto que he triat per inaugurar aquest blog és d'una posta de sol a Formentera,... realment bonica. I si tens la companyia de la persona que t'estimes, un bon amic, patates i birra, doncs és el pack perfecte!! Ho recomano a tothom, és una d'aquelles coses que s'ha de fer almenys un cop a la vida. Això sí, mirar que els mosquits quedin lluny, perquè nosaltres en vam patir bastant les conseqüències...

Vinga, no m'enrollo més, i el Blog queda inaugurat!