Avui em recordava de quan era més petita i tornava de colònies amb l'esplai: després d'una setmana de conviure amb els amics i passar bones estones, l'estómac se'm feia petit pensant que ja no reviuria més aquells moments. Em recordo que mentre feiem el camí cap a l'estació de Vic sempre pensava que m'hauria agradat poder parar el temps, o fins i tot tornar enrera. És clar que la nostàlgia et durava dos dies, i passat aquest temps el què et quedava era un bon gust a la boca d'haver passat uns dies genials, i els records i anècdotes que revius cada cop que en parles amb la gent.
El temps passa, però moltes vegades, sensacions que ja hem tingut quan erem més petits es repeteixen, tot i que en situacions molt diferents. Aquests dies han estat com una mica la tornada d'unes colònies d'esplai. Però finalment he aconseguit poder-les recordar amb un somriure a la boca, i saber que simplement no s'han acabat, sinó que tant sols ha canviat l'etapa; com quan de "nen" passaves a monitor...
3 han dit alguna cosa...:
Sempre és bo poder mirar enrera i esbossar un somriure, mentre interiorment revivim petits moments que guardem com tresors ...
En un d'aquests moments dels que parles, algú em va dir "la vida no és anar per una carretera, és créixer com un arbre, no deixes res enrera, tot queda dintre teu" :)
Mai més ben dit Marta! :)
Publica un comentari